A la meitat de la vida

ESTÀN ESPERANT LA SORTIDA DE RPM IMAGEN?

2011-07-16T13:10:00.000+02:00

Running on Empty (Revisited) from Ross Ching on Vimeo.

UNA HISTÒRIA A NY

2011-07-16T12:50:00.000+02:00

Aquesta Hitòria em va succeïr mentre era a NY al any 1987, quan vàrem anar de gira amb el BCB (Ballet Contemporani de Barcelona). L'imatge de dalt es del hotel on ens vàrem allotjar, el Rosvelt Hotel. Les habitacions si no recordo malament eran a la planta 15. Que realment era la 14, perque em vaig adonar que al hotel, no hi havia plata 13, per les supersticions.

Eran els darrers dies de gira. Haviem actuat al Merce Cunnighan Studio i a la casa de Espanya. Després de la darrera actuació un pintor Español ens va convidar a anar a sopar, tota la Companyia n'estava contenta, però jo vaig veure les intencions del pintor, convidaba a tot-hom, però en realitat volía fer-s'ho amb una de les ballarines. Ella era casada i no tenia cap intenció, pel que jo sé, d'enrotllar-se amb aquell hortera. Per aixó no em va fer cap il.lussió anar-hi, i com ademés començava a extranyar a la Rocio, la noïa que havia conegut a Costa Rica, tenia ganas de fotre'm al llit, escoltar les gravacions que havia fet amb la meva gravadora i relaxar-me. Tots els demés es vàren preparar per anar a sopar. A la habitació dormiem tres companys, un ballari, una ballarina i jo.

No diré noms perquè no s'escau. Vaig sopar quelcom i em vaig disposar a dormir en el meu llit.

Feia ben poc que havia entrat a la companyia i la veritat no els coneixia gaire als meus companys. Serien al voltant de les tres de la matinada, quan vaig sentir uns sorolls dins l'habitació. Com uns gemecs, amoïnat pel que fos, em vaig incorporar una mica i vaig obrir els ulls per veure que succeïa. El company del llit proper al meu, s'aixecava i baixava derrera del seu llit, devant la gran finestra de la habitació. Jo, al no coneixe'l gaire, pensava que no fós musulmà i que estés fent les seves oracions. Després de sentir els gemecs durant una bona estona, vaig tornar a incorporar-me altre volta i en aquell moment vaig adonar-me que no estava pregant, sino plorant. Li vaig demanar si el podía ajudar d'alguna manera i em va confessar que havia estat a punt de llençar-se de dalt a baix de l'edifici. Havía intentat suicidadar-se. S'havia asegut a la finestra amb les cames penjant per fora, però no havia tingut collons de saltar. Era gay i havia trencat amb la seva parella després de molts anys de convivència. Era trompa que quasi no podia moure's. Vaig haver d'ajudar-li a fotre's un bany perquè tornés a reanimar-se. Vaig preparar-li la banyera i el vaig ajudar a desvestir-se, el vaig fotre a la banyera i em vaig quedar una estona alli aguantant-li el coll perquè no s'enfonsés, després el vaig ajudar a sortir el vaig aixugar amb una tovallola i el vaig fotre al llit més proper al bany, que era on jo dormia. Després em vaig fotre jo al seu llit i em vaig clapar. Suposso que la ballarina quan va entrar i va veure que ell era al meu llit i jo al seu, pensaria que podia haver passat quelcom entre nosaltres.
Però el mes curiós de tot es que aquesta parella, després, al cap dels anys es van casar i vàren tenir fills.

Pe ha Pasat? pot ser que estiguin esperant l'aparició de la nova revista rpm imagen

2011-07-16T12:41:00.000+02:00

Tothom està a la guait esperant l'aparició de la nostra revista RPM imagen?

2 anys després

2011-06-03T19:07:00.000+02:00

Fa dos anys que ens va deixar la iaia. Com a homenatge escriuré una faula que va escriure el seu oncle pels voltants de principis del segle passat i que ella recitava amb una gràcia innata. Du per títol AMORES GATUPERIOS

Cada noche, burlando al fiel esposo
con paso receloso
y sin mirar que su honor comprometía,
de su casa, Minina se salía.
Y en un ángulo oscuro del tejado
hallaba acurrucado
al galante Almanzor que diligente
con amor la abrazaba dulcemente.

-Aquí me tienes ya, Almanzor querido
abandoné al marido
con quien me liga la ley con lazos,
para morir de amor entre tus brazos.
Oh! no seas ingrato
y no me niegues tu amor hermoso gato.

-Y yo, Minina mía
que expongo mi existéncia cada día
volando en pos de una ilusión sincera,
para gozar de tu amor, gata hechicera.

Y así, día tras día
el tiempo silencioso transcurría
y de la noche al abrigo
aquel ángulo oscuro era testigo,
de besos, de lamentos,
suspiros de amor y juramentos,
que mil veces y mil se repetían
y en la noche el silencio interrumpían.

Más sucedió, que Micifuz airado
celoso y escamado
cierta noche, con maña cautelosa,
espió la salida de su esposa.
Y cuando enajenados
en un duo de amor, los dos taimados,
hablando impunemente
se juraban amor eternamente...

Sobre ambos saltó el burlado esposo,
lleno de ira, loco, furioso.

(espanto general)

Micifuz fiero, sereno y altanero
con el dorso arqueado
el rabo levantado
y el bigote muy terso y atufado,
con ademán terrible
contemplaba irascible
al joven Almanzor que lo miraba
y tranquilo sus furias desafiaba.

-Muy bien! Minina mía, dijo al cabo,
con gran placer alabo
tu acción tan ruín y funesta
por el gusto insensato que me presta
de retorcer el cuello a éste gran tío
ladrón del honor mío.
Por lo que al amanecer del nuevo día
Almanzor, Micifuz te desafía.

Así dijo y alejándose al instante
a los pies de Almanzor arrojó un guante.

Despuntaba la Aurora.

El sol naciente
asomaba su disco en el oriente.
Los dos rivales esperaban a sus nobles amigos
que actuaban de jueces y testigos
para lanzarse con odiosa saña
de aquel duelo de amor a la campaña.

Sono al fin la señal.
Se encaran, se acometen, se empujan,
Saltan, brincan, se muerden,
se arañan y sus cuerpos estrujan.
Hasta que al fin con sus fuerzas ya perdidas,
caen los dos inhertes y sin vida.

Y ¿Qué fué de Minina?
La taimada, fingiose anonadada
llorando su infortunio amargamente
delante de la gente.
Pero a solas, su rostro componía
y ha cortejar salía
de la noche al abrigo
con otro gato de su esposo amigo,
que tierno enamorado y candoroso
le dió su pata y se llamó su esposo.

Y si hay lector que la verdad no crea
de ésta fábula, cuento o lo que sea,
diréle claramente
que no solo entre gatos es corriente
un desenlace como el de mi história.
Sino que es notória,
la verdad, que en ambos hemisferios,
hace el hombre mayores gatuperios.

Manuel Torres Verdú

Segle XIX

(oncle-besavi)

Carta a Felip Puig

2011-05-29T12:20:00.001+02:00

Seva, 28 de Maig de 2011

Sr. Felip Puig

com a ciutadà de Catalunya em sento, avergonyit, emprenyat i trist de veure quina classe política tenim. Diuen que la gent te el que es mereix. Dubto molt que cap Català es mereixi el govern que ens ha representat i ens representa. No hi han excuses per fer el que ha fet. De vostè s'espera que compleixi una tasca que imagino molt complexa i que ha començat de mala manera. Les esperances que podíem tenir en un canvi de govern s'esvaeixen davant dels nostres ulls i no ens quedarem de braços plegats. Com deia aquell "slogan" a la manifestació, "VOSALTRES NO ENS DEIXEU SOMIAR, NOSALTRES NO US DEIXAREM DORMIR".

Soc pare de família, tinc 49 anys i un fill de 19 que no te feina, ha deixat de estudiar. No m'estranya, per molt que li vulgui fer entendre que es un be pel seu futur, se m'acaben els arguments, sobre tot quan em diu "futur? quin futur? mira't a tu. I te raó, jo estic a l'atur des de fa força temps. He fet mil i una cosa per sobreviure i es penós viure en un país on no es compleixen ni les coses mes bàsiques en una societat. moderna i democràtica, quina hipocresia.

La constitució Espanyola diu:

Tots els Espanyols(que consti que jo no m'hi sento gaire d'Espanyol),però be, ja que ho soc jurídicament, segons el capítol II secció I dels deures fonamentals i de les llibertats públiques. sobre drets i llibertats, diu l'article 15

Todos tienen derecho a la vida y a la integridad física y moral, sin que, en ningún caso, puedan ser sometidos a tortura ni a penas o tratos inhumanos o degradantes. Queda abolida la pena de muerte, salvo lo que puedan disponer las Leyes penales militares para tiempos de guerra.

TRACTAMENT INHUMÀ I DEGRADANT son el que han patit gran part de la gent que eren a la plaça de Catalunya. Li demano que presenti la seva dimissió irrevocable, A mes de iniciar una investigació del policies que van actuar d'una manera tan brutal.

Que hauria fet Sr. Puig si la seva filla hagués estat atonyinada o que un mosso li hagués posat la bota damunt del cap, com ho vaig veure a la TV3.

Creu vostè que no es denigrar una persona posant-li el peu amb una bota damunt el cap davant la TV publica?

S'ha equivocat Sr. Puig, el problema es que en política si t'equivoques ho pagues i ho paga tot el país, perquè les imatges corren per tot el mon i ja veieu com quedem davant la humanitat. Penseu que ens convé, que el mon, que està mirant Barcelona, vegi el que passa aquí?

CREIEU QUE ES BO PER A L'ECONOMIA AQUESTA PUBLICITAT DE BARCELONA?

Tan de bo li quedés una mica de dignitat i dimitís

Atentament

Damià Pou i Pérez

MEMÒRIA '79 / FEM HISTÒRIA

2010-05-01T14:43:00.001+02:00

El passat 24 d'abril, vaig tenir l'honor de participar en un acte que es va celebrar a la Sala Ovidi Montllor del Institut del Teatre de Barcelona, dins d'un programa d'activitats programada per La Caldera i el Mercat de les Flors, amb la finalitat d'explicar dins d'un documental el que van ser els inicis de la Dansa Moderna a casa nostra, des de finals dels anys setanta. Van participar, les persones que van començar de la mà de llurs companyies, Cesc Gelabert, Empar Rosselló, Ballet Contemporani de Barcelona, Heura, Taba... La part que pertocava al BCB, començà l'Amèlia Boluda enraonant de finals dels 70 fins principis dels 80 i jo vaig continuar de mitjans dels 80 en endavant. Cadascú explicava com va començar en el mon de la dansa i teniem uns deu minuts per explicar la nostra experiència amb la companyia a la que havíem pertangut. Va ser molt interessant recordar els principis de tots aquest artistes i veure actualment on son i què representen. La meva història fou mes breu però no pas per això menys intensa.

Després vaig recordar a tanta i tanta gent que havia conegut al llarg de la meva curta passada per la dansa, ballarins i coreògrafs, professors, il·luminadors, músics, tècnics de só, maquilladors, modistes, estilistes, fotògrafs, pintors, dibuixants, regidors, directors de teatre, poetes ... molts d'ells actualment en actiu i d'altres que ja no hi son entre nosaltres, vull fer un exercici de memòria i esmentar a alguns d'ells, alguns que vaig tenir l'orgull de conèixer en algún moment de la meva vida:

Iwan Boermeester, Maite Salado, Dafne Pascual, Elena García Pous, Marianna Giustina, Toni Aparicio, Alicia Ferrer, Toni Mira, María Muñoz, Ulla Korjala, Antonio Iglesias, Rosa Dach, Anselmo García, Amèlia Boluda, Dinora Valdívia, Danilo Cagmani, Eduard Inglés, Joaquin Ramírez, Mariana Jaroslavski, Xavier Tur, Giovanna Dalé, Gilberto Ruíz-Lang, Ramón Baeza, Carmelo Salazar, Joan Palau, Óscar Naters, Chacho Guerra, Rossana Peñaloza, Tati Valleriestra, Óscar Molina, June Sanmarín, Cachito, Gema Aliaga, Rocio Valverde, Catherine Karakó, Paco Marsellés, Catherine Besiex, Victória Fernandez, Kariñe Lasa, Silvia Cuesta, José Luís Sultán, Joan Recasens, Dominique Liaño, Lily Zeni, Rogelio López, David, Silvia García, Esther Vendrell, Marta Carrasco, Alícia Usart, Pau Riba, Blanca Calvo, Maria José Ribot, Rosa Romero, Carlos Jaramillo, Joan Saura, Xavier Maristany, Josep Palomas, Samsó, Dominique Mirambeau, Guillem Cifré, Ana Juan, Alícia Alonso, Norma Suarez, Anna Xena, Luis Mella, Constancio Simarro, Omar Prasthan, Alvaro Morell, Roberto Aguilar, Ramón Ollé, Toto, Moscovih, Cayana Domingo, Nieves Baquero, Maurice Béjart, Isabel García, Alfonso Ordonez, Sabienne Darehndorf, Juan Carlos García, Óscar Tomás, Ramón Sánchez, Ángel Puig, Keith Morino, Giga Weidenhammer, Jessica Llano, Laura Martinez, Toni Rueda, Denisse Offray, Luis Guilburt, Martí Boada, Mónica Alsina, Mireia Pujol, Azari Plissetski, David Campos...
He de dir que m'he deixat molta gent, aquests son alguns del molts que vaig conèixer al llarg de la meva trajectòria.

TRIP TO LYON

2009-08-12T12:54:00.004+02:00

He tornat de Lyon (France), ahir al mig dia. Han estat sis dies perfectes. Bona companyia. Grans passejades en bici i caminant. Tenen aquest dos rius fantàstics que li han donat tanta vida des de l'antiquitat. El Rône i el Saone. Ponts, arbredes, natura per arreu. Bona gent, molt bon ambient una delicia de ciutat. Afeigeixo aquesta movi que vaig montar mentre era a la ciutat.

El fi d'una llarga vida

2009-06-03T23:46:00.005+02:00

Aquest mig dia ha mort la meva avia, als noranta quatre anys. Després de passar-se al Hospital de la Santa Creu de Vic, vint dies. La vàrem portar a l'Hospital perquè estigués millor, ja que havien d'operar a ma mare per tencar definitivament el budell gros i perquè no s'hagués de quedar sola de tant en tant a casa, vàrem optar per ingressar-la per uns dies. En principi ella va entrar confiada que sortiria després de que la mare tornés a casa, però no ha pogut ser. Quan va entrar, la Dra. va seguir el protocol que es segueix en aquests casos, li van subministrar calmants (que no necessitava) perquè no tingués dolor i van incrementar-li la dosi d'un dels components d'una de les píndoles que ella prenia, aquest es un component (derivat del opi, que te efectes adversos molt perniciosos per a la salud), quan la vaig tornar a veure l'endemà em vaig adonar que tenia al.lucinacions i no podia ingerir cap aliment, el treia. Em vaig espantar de com la vaig trobar i vaig decidir dir-li a la Dra. perquè li retirés algun medicament que no li estava senta'n be, així ho va fer. Als dos dies ja tornava a despertar d'aquell mal son,però tot seguit la Dra. em va comunicar que tenia una insuficiència renal, també estava una mica anèmica i amb una bronquitis que es tenia que tractar.... i ja hi som.... quan comences a remenar.... una cosa a portat a un altre i després de set dies amb morfina aquest mig dia a deixat aquest mon. Heus aquí una de les darreres pelis que li vaig fer, quan encara pensava que se'n sortiria. No t'oblidaré mai, t'ho ben asseguro... has estat un referent per mi i els meus germans. Has estat tot dedicació i carinyo, et vas bolcar amb nosaltres quan vàrem perdre el pare de petits i t'ho devem tot, iaia del meu cor... Aquests darrers mesos he tingut la sort de poder dedicar-los a tu per complert i m'he sentit molt feliç de poder ser el teu àngel de la guarda (Com tu em deies)... Allà on siguis de ben segur estaràs envoltada de meravelles, te les mereixes... descansa en pau

Rencontre inesperat

2009-03-16T10:48:00.002+01:00

M'he aficionat al facebook. No es que sigui un addicte, però cada cop mes entro i participo de tot el que puc. Cerco amistats que no veig de fa molt de temps... i la veritat es que m'he retrobat moltíssima gent que feia un munt que no en sabia res. En Jordi Corbella, la Cat Karakó (ex-parella i ballarina), en Jaime Camarena (Coreògraf i ballarí mexicà), en Chacho Guerra (fotògraf Peruà), en Toni Mira (Coreògraf i ex-ballarí del Ballet Contemporani de Barcelona), la Gemma Vila (ex-parella), l'Alex Unai (Fill de la directora del B.C.B, i company de llargs viatges amb la companyia), en Paco Vidal i la seva esposa Irene (amics de fa mes de trenta anys), en Pep Corominas (company d'Institut i pintor), La Victoria Fernandez (ex-ballarina), Kariñe Lasa (ex-ballarina) i ahir vaig trobar a l'Eva Angües. Em vaig endur una grata sorpresa perquè feia pot ser 32 o 33 anys que no en sabia res d'ella i el que es la vida... ha estat ballarina durant tota la vida i mai havíem coincidit en lloc, malgrat haver pres classes de dansa clàssica tots dos. De jovenet sempre em va agradar, però ja se sap... vaig fer un intent d'apropar-me i pot ser jo no li feia el pes. S'ha mantingut molt be i he vist que ha viscut la vida que ha volgut. Hi ha res mes fantàstic?

ONCE UPON A TIME

2008-06-07T12:08:00.006+02:00

Hi havia una vegada una parella, que de sobte ens van donar una sorpresa. ¡Tindrem un fill o filla, encara no ho sabem! ens van dir. A casa no coneixíem a la Mar de res, en Gus, pràcticament no ens explicava res de la seva vida, o al menys d'aquesta part de la seva vida. Un dia va venir a casa i ens la va presentar. Una noia primeta i molt simpàtica. Ja era en estat quan la vam conèixer. La mare i tots nosaltres ens vam posar molt contents. Era el quart germà que tindria un fill. I fou el primer que portava a aquest mon una princesa i que es diria Roser, com la mare. Aquesta és una de les primeres fotos que li van fer. El dia 24 de Maig neix la Roser a Granollers. L'endemà vaig anar a veure-la i a felicitar els pares. Aquesta és la Roser, la meva neboda fora del seu hàbitat fins ara. Va néixer abans de temps, com si s'estigués perdent quelcom d'important, com si digués... ¡Ja en tinc prou d'estar aquí dintre! ¡No em vull perdre res de la vida! Es un angelet. Dorm com un cadell, de tant en tant mou els dits com si es preparés per un gran concert, el tacte es un dels primers sentits que faran reconèixer el seu entorn, ja ha utilitzat l'oïda, també l'olfacte i ara comença a donar-se'n inconscientment de que te un instruments molt valuosos que la permetran descobrir les formes i els volums. Em meravella la naturalesa humana. Benvinguda Roser, que el teu temps en aquest breu instant còsmic ompli de joia a tots amb els que tinguin la sort de compartir el teu present i el teu futur. Ara és la teva. Es el teu moment.

Tiet Damià.

BON MOMENT PER RECORDAR

2008-06-07T11:35:00.003+02:00

Aquest és un bon moment per escriure quelcom. En Lluís que ja fa tres anys que és amb mi a casa és apunt de concloure el seus estudis, som al mes de juny. Tot li ha anat força be. Encara que al final del cicle, s'ho ha pres amb una mica més de calma del normal. Podria haver estat una mica mes seriós. Estic molt content, perquè a la meitat del curs es va fer amic d'en Erik, un veí de Can Garriga, amb el que sortia els caps de setmana per el veïnat. Tot d'una em va comentar que al marge de fer tennis, també volia anar a assaig d'una obra que un grup estaven preparant, l'0bra es diu "Mare meva", el musical. Hi participaven pares i fills d'un grup de persones d'Aiguafreda i d'altres indrets propers. Un grup d'amics, de bons amics. Vaig anar a veure un assaig i ben aviat em van proposar participar-hi com a tramoia. Ho vaig acceptar, en aquell moment edemes era sense feina un no era cap problema per mi. Ens veiem els caps de setmana. Tot d'una vaig haver de dir-lis que no podria fer-ho per una qüestió de feina, em va sortir un treball i em vaig posar en un compromís. Però abans és l'obligació que la devoció. Lis vaig prometre que per poc que pogués, aniria al menys a gravar-lis en vídeo les actuacions que fessin a Seva, al auditori i que lis faria el DVD, treballs que per altra banda em son molt coneguts. Ho vaig fer, l'obra va ser tot un èxit. Vaig fer el vídeo, així com fotografies i aquesta passada setmana, també vaig haver d'ajudar-los amb el só, ja que'l tècnic que ho feia sovint, tenia bolo i no hi podia ser. He de dir que malgrat no ser tots professionals, han estat tots impressionants. He tornat a sentir allò que tants anys havia gaudit mentre ballava, els nervis i la satisfacció que produeix el contacte amb l'escena. I sobre tot he gaudit de veure el meu fill Lluís, descobrint quelcom que de ben segur mai hauria imaginat de viure. Em sento orgullós d'ell, perquè també a complert les expectatives que teníem vers els estudis. I malgrat ahir es va rebotar i es va emprenyar molt per un altre tema, soc un pare feliç i orgullós. Lluís, t'has portat com m'esperava, no m'has dessabut per res. Sols desitjaria que fos una mica més conscient del que li envolta i tingués una mica de respecte amb l'avia i la família. Encara que tingui setze anys, no és cap excusa per no fer les poques tasques que se l'encomanen.

Un moment de relax

2008-03-15T19:00:00.002+01:00

Aquest es un "breack", per prendre un moment d'aire fresc. He escoltat que aquest xicot tocava molt be la guitarra, i m'he permés posar un enllaç del youtube per tal d'escoltar-ho. Gaudir-ho.

Rodatge del VideoClip Silvestre "Solo para locos" de Marc Parrot

2008-01-29T14:07:00.000+01:00

Un dia, l'any 1993, em trucà en Carles González Armesto, un amic d'infantessa amb el qual ens veiem tot sovint. Un amic de la "Penya Garreta", grup que formàrem de jovenets amb el meu germà Pere. Ell va estudiar la carrera de Belles Arts a Barcelona i es dedicà a la Fotografia i Vídeo. En Carles em digué que tenia un amic cantant, que necessitava fer un VídeoClip y que no tenia presupost per fer-ho. Jo que'n aquells moments disposava d'una càmera Betacam i de possibles per poder realitzar el vídeo i produir-ho i vaig estar d'acord en realitzar-ho amb ell, fer una co-realització i co-producció. Anàrem a veure en Marc a casa seva, a Tiana, d'on es veí. L'entrevista fou molt interessant, ja que'n Marc es un personatge d'un carisma i un caràcter molt creatiu. Treia el Disc "Solo para Locos" i el tema que havíem de gravar era "Silvestre", tema principal del Disc.

Varem quedar per gravar el Videoclip. Part es gravaria als estudis d'Oso Films (plató), d'on jo era associat, altre part es gravaria al carrer, pels voltants d'una fàbrica de pintures, altre part a les oficines de la dita fàbrica i la part final del videoclip als voltants de la serra de Montserrat i a una vauma que hi als peus de Montserrat. Es va rodar en tres dies. Un per cada escenari. Va ser una gravació molt divertida, va haver-hi molt bona ona, el representant d'en Marc i el seu grup varem participar en les darreres escenes, dins la vauma, fent de Tribu. Hi ha un primer pla d'en Margalef fantàstic, quasi al final del vídeo. Varem riure força. El primer dia, gravàrem a Oso Films, al plató, tota la part del llit i si no recordo malament també la part del lavabo, quan es renta la cara, les dents, s'afaita etc... L'endemà, gravàrem el carrer i desprès anàrem a la fàbrica a rodar tota la part de l'oficina i el tercer dia rodàrem els voltants de Montserrat i la vauma. L'editatge ho vaig fer a La General, vaig arribar a un pacte de preus amb en Cucurella i varem fer un paquet Sala-operador. Varem treballar dos dies en la postproducció. El editor va ser un amic Chilé, en Sergio, amb el que ja havia treballat en alguna ocasió. Després, amb en Carles varem decidir intentar recuperar part de la producció, anant a Madrid a enraonar amb la discogràfica que portava en Marc, La WEA (Warner). Ens varem entrevistar amb el responsable en aquell moment de la promoció d'en Marc. Ens digué que no tenien cap pressupost per ell; s'havien gastat un fotiment de cales amb la promo d'un tal Alejandro Sanz, en aquell temps no era qui és ara. Després de pensar-ho varem estimar que podríem deixar el Master allí, per tal de donar-nos a conèixer i que al menys en Marc tingués una eina de promoció per el seu nou disc. Ens donaren les gracies i ens entornàrem cap a Barcelona. Al cap d'uns dies, al canal + va entrar a les llistes del 40 al 1, un programa musical on va anar pujant setmana darrera setmana i on es mantingué durant força temps. Al menys aquell videoclip va veure la llum. Al cap de poc temps ens varem asaventar de que'n Marc havia estat escollit per fer de Teloner de'n Prince en el seus Concerts a Espanya. Aquest videoclip el vaig perdre de vista. No n'havia fet cap copia de seguretat i sols el vaig poder enregistrar del Canal +. Al cap del temps vaig perdre-l'hi la pista. Fa uns dies, preparant un curriculum per una pagina web, vaig entrar al google i vaig veure que un noi, fan d'en Marc l'havia penjat al Youtube. Aquí el teniu. A la vostre dreta, sota les fotografies. Espero que us agradi.

Trànsit de les Discos a la Dansa

2007-11-15T19:50:00.000+01:00

Vaig començar a ballar d'una forma un tant curiosa. Als vint anys treballava com a DJ amb un equip que anàvem de discoteca en discoteca, promocionant-les i aixecant-les. Allà on el director del grup em cridava, allà hi anava. Després d'inaugurar el Ribelino's de Begur, baix tornar a Barcelona i vaig seguir treballant al Ribelino's de Barcelona per les tardes i ajudava a posar música a en Dominique Liaño per les nits. Vaig començar a prendre classes de Jazz amb en Popi, un professor de Dansa moderna i Jazz que donava classes a un estudi que hi havia al passatge Pellicer. Dotze noies i jo. En aquell temps no sabia el que eren uns suspensoris i les meves vergonyes saltaven de dalt a baix i em feien un mal els collons que no us podeu imaginar. Era l'any 1981. Vaig caure malalt abans de Nadal mes o menys cap al octubre, just fets els vint anys. Tenia una Hepatitis i vaig haver de fer repòs durant tres mesos, dieta i tranquil·litat. Em guanyava be la vida en aquells temps. Però la salut es la salut. Recentment m'havia comprat un violí i vaig aprofitar per posar-l'his el cap com un timbal a tots els meus veïns. Seguia les peces clàssiques, per sota. Vaig aprofitar per aprendre a escoltar música clàssica i molt de jazz. Em va servir molt una col·lecció de discos que m'havia comprat feia temps amb comentaris escrits al darrera, a les contraportades, del professor i mestre de violí Jordi Savall, si no recordo malament, amb el que després vaig viure un de les anècdotes que més em varen marcar en aquells temps. Quan vaig sortir d'aquella malaltia, vaig anar a tallar-me els cabells al carrer Beethoven, ben aprop d'on hi havia el Ribelino's. Aquesta discoteca que ha canviat tan de nom com d'amos. Al entrar amb les meves grenyes a la perruqueria, vaig ensopegar amb la Dafne, una noieta de divuit anys qu'en sortia. Al veure'm, em saludà com si jo la conegués, en aquells dies coneixia a tanta gent, que al principi no vaig caure, fins que em va dir que ens coneixíem de Begur, de l'any anterior. Em va caure molt simpàtica i xerrant xerrant, l'hi vaig dir que tocava el violí. Ella tocava el piano des de petita, va aprendre amb una monja, a part de prendre classes de Dansa al Institut del Teatre. Varem quedar per veure'ns l'endemà. Vaig prendre el meu violí i vaig anar a casa seva. Ella va seure al piano i va començar a tocar. Ho feia prou be, jo no podia seguir-la de cap manera, ja que jo tocava d'oïda, mai no havia estudiat solfeig. L'hi vaig posar davant seu una partitura del pare de la meva tia política, en Josep Mata, una peça que's deia "Cor de Catalunya" una sardana preciosa, amb lletra d'en Lluís Capdevila i música del dit Josep Mata. Feia més de cinquanta anys que aquelles notes no havien estat tocades per ningú; ja que el pare de la meva tieta va anar a petar al camp de concentració a l'any 1936, al d'Argelers Sur Mer i al poc de tronar de l'exili morí. La seva dona, mare de la meva tia política ho guardà a la bodega del Bar Casino que tenien a Tremp (La Lira) i quan la meva tia va veure que jo m'havia comprat un violí, em deixà les seves partitures (que feia poc havia recuperat) i el diari que va escriure des de que va esclatar la guerra i mentre era al Camp de Concentració. Jo el vaig llegir durant aquells tres mesos que vaig passar enllitat amb l'Hepatitis. Quan sentí la melodia d'aquella preciosa sardana, em vaig emocionar. Des de llavors ens vèiem cada dia i ens varem fer parella. Dafne prenia classes de Dansa a una escola que's deia Romer, era a prop de la Via Augusta. La professora era la Maite Salado, hi havien altres noies prenent classes amb ella, la Elena García Pous, que fou desprès ballarina del Ballet Contemporani de Barcelona, la Cristina Biergé, la Marta Faus entre d'altres. La Maite Salado havia fet alguns stages de Dansa amb professors convidats Internacionals. Aquell estiu, abans de que re-inauguràssim el Paladium de Platja D'Aro em varen convidar al vint-i-vuit aniversari de'l Iwan, parella desde feia poc temps de la Maite. L'Iwan després de xerrar una bona estona, com feia amb tots els nois que coneixia, em va dir: ¿Perquè no comences a ballar?, la veritat va se clau perquè m'ho pensés realment. En aquell temps hi havien molt pocs ballarins a Barcelona, per aixó, quan l'Iwan ensopegava amb nois que s'interessaven pel que feia, sempre intentava convènce'ls de que hi comencessin. Alló va ser com un cuc, que comença a remoure i remoure la meva consciencia. Jo necessitava donar un tom a la meva vida, em sentia un xic vuit. Necessitava fer quelcom per el meu esperit.
Al cap de poc temps baig marxar a Paladium de Platja D'aro, el varem re-inaugurar. Quan a principis del mes de Juliol em cridaren per anar al Pacha de Madrid per posar música, em va semblar collonut, malgrat tothom fotia el camp de Madrid per aquelles dates, em va semblar una bona oportunitat, a més, es jugava la final del mundial d'España, que guanyà Itàlia, també es feia el concert dels Rolings Stones, al Santiago Bernabeu. No me'l vaig perdre.
M'ho vaig pasar molt be. Treballàvem per torns, una setmana a cabina un, l'altre fent llums i així vaig passar fins que Dafne em trucà per anar a passar uns dies a Moraira. En Pep, el pare de Dafne era un personatge extraordinari, vivia amb l'Alex i la Dafne a Barcelona i els estius els passava pintant a Moraira, era un expert en al.leacions de metalls, tenia el seu propi forn a Granollers. Varem passar tots els dies que'm vaig quedar a Moraira dormint al ras, pujàvem el matalàs al terrat i mirant els estels escoltàvem "Els Planetes" de Gustav Holst i somiàvem fent l'amor sota els estels. Molts matins en llevàvem molls pel la rosada. Preníem el sol al portet, dinàvem a casa i de tant en tant sortíem a la Disco. Feia temps que no feia vacances, al menys no forçoses com fou el cas quan vaig caure malalt.
Al tornar a Barcelona, vaig anar a fer de Dj al Pacha de Sitges, un parell de caps de setmana. De seguida al setembre s'inaugurava l'Up & Downn. Jo volia seguir fent de Dj, però com anys enrere havia estat Relacios Pùbliques d'altres sales per les tardes em vaig conformar, ja tenien Dj o sigui que i vaig començar a treballar-hi, com a Relacions Pùbliques. Al mes d'octubre em cridaren com a Dj d'un nou local que s'obria, Quartier de Pedralbes. Abans havia estat un local que'n deien d'ambient. El vaig inaugurar amb un antic amic, en Paco Figueroa; antic amic del meu germà Pere i el seu grup. No sabia que ell també era Dj, em va fer molta il·lusió.
Res havia estat el mateix, des d'aquella cel.lebració a casa de la Maite, amb l'Iwan, no em podia treure del cap la Dansa. L'Iwan i la Maite estaven a punt d'obrir un estudi de Dansa a Barcelona, al costat del Tívoli i de la Radio, al carrer Casp. Un àtic, que desprès es digué així, "L'àtic". Una preciositat. Gracies al pare de la Maite, que va posar els cales, s'obrí Dansteater. Em sembla que fou el mes de Febrer. L'Iwan i la Maite em proposàren que ho portés jo i que per contrapartida, em donarien classes de Dansa, així podria començar a aprendre a ballar. Així ho vaig fer.

L'Anja

2007-11-15T10:57:00.000+01:00

Fa uns dies que estic un pel fotut. Tinc una amiga fent-se un tractament de quimioteràpia, preparant-se per un trasplant de medul.la òssia. Desprès de dotze anys d'haver superat una leucèmia, ara l'hi han descobert quelcom que ha demostrat que no van matar tots els virus. Ho està passant força malament. Sobre tot pel fet de que té que decidir si trasplantar-se o no. Es veu que hi han moltes dificultats. Ella es diu Anja i viu a Berlín, encara que és nata a Arhensburg, ciutat veïna de Hamburg. La vaig conèixer quan ballava al Ballet Contemporani de Barcelona, l'any 1988. Varem actuar a Alemanya i desprès de passar uns dies allà, la companyia varen decidir anar a veure el mur de Berlín, jo, que ja havia conegut l'Anja vaig decidir quedar-me a Arhensburg i passar uns dies amb ella. Així la vaig conèixer. Era una preciositat. Jo vivia a casa d'en Uwe Harder, un fotògraf d'Arhernsburg, que de jove havia patit una operació d'esquena com la meva, pot ser per això l'Anselm, la Dinora i l'Amèlia Co-directors del Ballet Contemporani de Barcelona, varen decidir que hi anés a viure amb ell en aquells dies. Era el qu'es diu el meu papi Alemany. Quan la conegué de seguida varem fer migues. Una noia de cabells bruns, pell blanca i formes proporcionades. Una noia intel·ligent, comunicativa, oberta i sensible, semblava tenir l'aire fràgil, però amagava dins seu una força increïble. Junts a passejarem per Hamburg, xerrarem molt durant els viatges, tan de anada com de tornada en tren. Ella volia ser artista, estudiar art dramàtic, dansa... Va complir el seus somnis, ja que més tard quan vaig tornar a contactar amb ella hi vaig poder comprovar-ho. Em va explicar més tard, el que feia a la vida i havia complert els seus somnis; al menys part d'ells.

En Uwe em portava en bicicleta quan volíem traslladar-nos per Arhensburg. Amb ell ens comunicàvem amb gestos i el meu deficient anglès d'aquell temps. La mímica es un art i encara que no en tenia formació, el que em sobrava era imaginació. Amb l'Anja em comunicava en Francès, que era la llengua que havia estudiat de jove a l'escola. Gracies a haver conviscut amb la Cat Karakó, quan ella vingué de Paris a treballar amb el meu mestre l'Iwan Boermeester, el meu Francès era força fluït. Vam passar quatre dies fantàstics, no cal dir que per les nits era quan millor ens comunicàvem, fent l'amor. Desprès de la meva estada a Alemanya, vaig tornar a Barcelona. Al cap d'uns dies em va trucar per dir-me que vindria per unes setmanes. L'hi vaig oferir casa meva, encara que jo havia tornat al pis de Calàbria on havia viscut de molt petit, ara ja no hi vivia la mare ni en Josep el meu pare putatiu. Sols quedaven els meus germans Cristòfol, l'Eduard i en Gus. Jo dormia a la habitació dels pares, i ells a les seves. Així que si venia, no tindria problema d'allotjament. Va arribar molt entusiasmada, volia aprendre a enraonar l'Español. Jo per aquells dies em preparava per la propera gira, em passava tot el sant dia assaig rera assaig i acabava reventat, suposo que tampoc tindria gaires ganes de donar explicacions de tot el que feia. La veritat va ser que després d'alguns dies, vaig enraonar amb l'Anselm, director del Ballet per dir-l'hi si tenia espai a casa seva i per fer-l'hi forat durant uns dies. Ell enraonà amb l'Anja i en uns dies marxà de casa meva per viure durant un temps a Sants, barri on vivia l'Anselm. Desprès no vaig saber més d'ella, fins que ara farà uns tres anys, el dia de Sant Esteva, vaig rebre una trucada al mòbil. Era ella, estava dinant amb l'Anselm i el seu fill a un Restaurant de la Travessera de Gràcia. Jo era a la muntanya, on visc des de fa quatre anys amb els meus pares, la meva avia i el meu fill Lluís. La sorpresa fou molt gran, vaig baixar que encara estaven fent la sobre-taula. Vaig arribar i ens varem abraçar. Em va explicar que ho havia passat magre, amb la leucèmia, però se n'havia sortit. Em va dir que era cantant de Tangos i actriu a Alemanya. Em va fer molta gracia, ja que mai no m'havia dit que l'hi agradessin els Tangos. Varem passar la tarda cantant, ja que soc un apassionat dels tangos. La meva avia encara avui, amb noranta tres anys es capaç de fer-te un recital de tangos i milongas impressionant. Quan era petit l'escoltava al.lucinat durant hores mentre cossia. Passàrem la tarda junts i a última hora va venir el meu germà Gus i prenèrem un cafè plegats. Desprès va marxar i em estat en contacte durant aquests darrers anys. Ella ha llençat al mercat un altre disc "Preciso Instante", una petita meravella, ja n'havia tret un al dos mil u , per títol "baladas para el tango". Allà a Alemanya havia fet moltes coses per TV i per teatre i cinema. Tinc la sensació que és prou coneguda allà, per la quantitat de coses qu'ha fet. Fa poc temps varem quedar de que hi aniria a veure-la a Berlín, aquest estiu no he pogut anar-hi, pot ser que'l proper estiu si tot va be, pugui anar-hi amb el meu fill, ja que l'hi vaig prometre que quan acabés la secundaria farie'm un volt per Europa. Em sap molt greu el que està passant l'Anja i desitjo qu'aviat es posi bona. L'estimo.

Introducció

2007-11-15T08:50:00.000+01:00

M'he decidit a començar aquest Blog perquè per fer-ho en una llibreta, posats a escriure ho faig més modernet. Malgrat està escrit com a blog, seguirà un model per capítols. Tots els personatges que surten en aquestes pàgines son reals i tots els successos aquí explicats son fidels a una realitat viscuda en pròpia persona. Ho faig com a teràpia. Sé que em sentiré millor i m'ajudarà. Es com des fragmentar el disc dur de la meva consciencia, fer neteja del disc dur. Molta gent que em coneix m'ha dit que la meva història era digna de ser publicada, sempre ho havia vist com quelcom d'exagerat, però pensant-ho be s'han explicat històries molt menys interessants que la meva. Des de aquí vull agrair a tots aquells que m'han empés a fer-ho.

En la actualitat estic aturat legalment, encara que no he anat a l'oficina de l'atur a donar-me d'alta. Mai la seguretat social m'han donat un duro i no vull sentir-me aturat, perquè de fet no ho estic. La meva professió actual es la mateixa que quan vaig deixar de ballar, realitzador. Vaig ser ballarí professional abans de ser realitzador. Vaig optar per la realització, perquè una lesió a l'esquena em va fotre de debò. Malgrat tot era una professió que'm permetia seguir estant vinculat al mon de la creació. Encara que es un mon mol borde, igual que ho era el de la Dansa, amb les seves diferencies.